Transformats per la pacient espera del Senyor

Deixa’m fer, ara; convé que complim d’aquesta manera tota justícia (Mt 3,15)

1Sa 1,1-20: L’espera confiada i pacient d’Anna
Sl 40: L’espera pacient del Senyor
He 11,32-34: Per la fe, sotmeteren reialmes, administraren justícia
Mt 3,13-17: Deixa’m fer, ara; convé que complim d’aquesta manera tota justícia

Comentari
La victòria s’associa sovint amb el triomf immediat. Tothom sap com n’és d’agradable quan, després d’una prova difícil, arriba l’hora de les felicitacions, dels reconeixements i fins i tot de les  recompenses. En moments de joia com aquests, a tothom li costa d’entendre que, del punt de vista cristià, la victòria és un procés de transformació a llarg termini. Aquesta visió de la victòria ens fa entenent que només arriba quan Déu vol, i no nosaltres. Som invitats, per tant, a confiar pacientment i a esperar profundament en Déu.

Anna ha donat testimoniatge d’aquesta paciència confiant i esperant. Esperant any rere any de quedar
embarassada, pregava insistentment Déu de concebre un infant amb risc que les seves llàgrimes fossin
atribuïdes a embriaguesa pel sacerdot que custodiava l’entrada del temple. Quan Elies li assegurà que Déu escoltaria la seva pregària, féu confiança, esperà i deixà d’estar trista. Anna concebé i posà al món un fill al qual donà el nom de Samuel. La gran victòria aquí no s’aconsegueix ni per nacions, ni per exèrcits, ans per un simple cop d’ull sobre la realitat d’un combat íntim i personal. La confiança i l’esperança d’Anna no desemboquen solament en la seva transformació personal, ans en la de tot el seu poble per al qual el Déu d’Israel intervé a través del seu fill, Samuel.
El salmista es fa ressò de l’espera pacient d’Anna davant del Senyor, atès un altre tipus de combat.
També ell cerca de ser alliberat d’una situació que no coneixem però que permeten d’endevinar expressions com “fossa profunda, del llot i del fangar”. Dóna gràcies a Déu que l’ha tret de la vergonya i de la confusió i continua fiant-se del seu amor incommovible.
L’autor de la Carta als Hebreus evoca la paciència de personatges com Abraham (6,15) i d’altres que
triomfaren per la fe i la confiança en Déu. Comprendre que Déu intervé i entra en la història humana, evita de ser temptat de triomfar en termes simplement humans.
En l’Evangeli, la veu que ve del cel quan Jesús és batejat, i proclama Aquest és el meu Fill, el meu
estimat, sembla garantir l’èxit immediat de la seva missió messiànica. En resistir el Maligne, Jesús, més que sucumbir a la temptació d’inaugurar el Regne de Déu sense més tardar, revela pacientment què significa la vida en el Regne a través de la seva pròpia vida i del seu ministeri, que finalment va a parar a la mort en creu. Si el Regne de Déu emergeix decididament en la Resurrecció, no es realitza encara del tot. La victòria última no tindrà lloc fins que el Senyor no torni. Per això esperem, amb una esperança i una confiança pacients, i implorem: “Veniu, Senyor Jesús”.

El nostre ardent desig d’unitat visible de l’Església ha de saber esperar amb paciència i confiança. La
nostra pregària per la unitat cristiana és com la pregària d’Anna i del salmista. El treball per la unitat dels cristians fa el seu curs com el fan els esdeveniments que recull la Carta als Hebreus. Optem per esperar pacientment, no perquè ens faltin les forces ni perquè siguem passius; hi optem perquè creiem que la unitat de l’Església és un do de Déu, no el bon resultat de la nostra obra. Aquesta espera pacient, aquesta pregària i aquesta confiança ens transformen i ens predisposen per a la unitat visible de l’Església, com Déu la dóna, tinguts o no en compte els nostres plans.

Pregària
Déu fidel, les vostres paraules sempre són paraules de veritat. Feu que, com Jesús, confiem  pacientment en el vostre amor incommovible. Il·lumineu-nos pel vostre Esperit Sant a fi que no posem entrebancs a l’acompliment de la vostra justícia portats pels nostres prejudicis, ans siguem capaços de discernir la vostra saviesa i el vostre amor en totes les coses. Vós que viviu i regneu pels segles dels segles. Amén.

Pistes de reflexió
1. Quines són les situacions de la nostra vida que més ens aconsellen de fer confiança en les promeses
del Senyor?
2. En quins aspectes de la vida eclesial correm particularment el risc de ser temptats per les presses?
3. En quines situacions els cristians haurien d’esperar i en quines haurien d’actuar junts?